EL COOPERATIVISME , DE NOU CREA LLOCS DE TREBALL EN ELS LLOCS I SECTORS MÉS DIFICILS .

Carles de Ahumada és un home d’empenta i un cooperativista d’envergadura entusiasmat amb la primera persona del plural. L’any 1979 va marxar de Barcelona, la ciutat més gran, a Vallbona de les Monges, el poble més petit. Hi anava per un any i s’hi quedà tota una vida.

Els de terra endins  saben que no és fàcil viure terra endins i que és fàcil marxar-ne. Carles de Ahumada va triar allò que no és fàcil de fer: anar-hi expressament i quedar-s’hi. “M’hi vaig quedar perquè era una zona pobra i abandonada, i això és el que més em va agradar, en un context on la ciutat era el gran pol d’atracció”, explica. De Ahumada va fer, doncs, el camí invers: marxar al lloc d’on tothom fugia i fugir del lloc on tothom volia anar. A Vallbona de les Monges, hi va trobar L’Olivera, una cooperativa que naixia amb uns ideals tan forts com la soca i el tronc d’aquest arbre de la família de les oleàcies. Amb el doble objectiu de la promoció social de les persones amb discapacitat, per una banda, i l’elaboració de productes agrícoles, per l’altra, L’Olivera s’ha convertit en una cooperativa de referència i amb ànima social que elabora vins i olis de qualitat.
“Ara estem recollint els fruits de molts anys de feina”, explica. “Hem passat per moltes crisis en moments de bonança general i ara, en el moment de crisi general, la nostra situació és més aviat de bonança.” Un altre cop, el camí que recorre De Ahumada i la cooperativa torna a ser un camí invers: “Amb la crisi, hem venut més i els motius són diversos: consolidació de la marca, la moda del turisme enològic i els resultats de la feina comercial que intensificàrem quan vam veure les orelles al llop”.

Dimensió social de l’agricultura
Carles de Ahumada és un home calmós i atrafegat alhora a qui li agrada més la primera persona del plural que la del singular. Un cooperativista d’envergadura que s’encarrega de la coordinació general d’una cooperativa que compta amb un celler, un petit molí per a la producció d’oli, una llar residència on viuen persones amb discapacitat, un hort de plantes aromàtiques, hectàrees de terra, més de seixanta socis i un procés de creixement que ja s’està materialitzant. “No ens agrada el terme direcció i preferim parlar de coordinació”, matisa. I la feina de coordinador confessa satisfer-lo molt: “M’agrada, sobretot, el treball en equip, la terra i l’enologia”. Les arrels de L’Olivera, tanmateix, no sols es mostren en aquest ús de les paraules sinó també en les accions: “La nostra formació, per exemple, la invertim en viatges. Tots els socis i treballadors –des de la cuinera fins a l’enòleg–, marxem 3 o 4 dies l’any a fer una visita a un equipament semblant al nostre”.
La seva feina, que és sempre una feina en equip, no sols comença i acaba a   Té les branques llargues i s’estén més enllà. La cooperativa és sòcia de Coop 57 i també de la cooperativa agrària de Vallbona de les Monges, ha format part del Consell Rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i una de les empreses impulsores d’una xarxa d’entitats del país que treballen la dimensió social de l’agricultura. La mateixa iniciativa que els impulsa a participar en tots aquests projectes també els permet tirar endavant la Finca Can Calopa de Dalt, al Parc de Collserola, on L’Olivera –a través d’un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona– té una altra seu. Ho explica ell mateix: “Volíem replicar el model de L’Olivera en una realitat més urbana. Nosaltres no volíem ni volem créixer per créixer, sinó créixer amb criteri”, un criteri, d’altra banda, que està en el moll de l’os d’aquest nosaltres format pel cooperativista i la cooperativa.